Jo vaig nèixer al final dels anys 70. Això vol dir que el meu veí tenia un Amstrad amb el que jugàvem a un joc de les olimpíades... i diuen que amb allò va arribar a la Lluna la nau Apollo 11, però algú s’ho creu? Ni la11 ni les 10 anteriors.
Recordo quan el meu pare va portar a casa un IBM amb un disc dur de –atenció!- 81 megues. A l’institut apreníem el llenguatge MS-DOS i anàvem al cine a veure Tron (Quina pel·lícula! Encara ara és espectacular!).
El meu primer mòbil el vaig tenir amb 18 o 19 anys i jo encara comprava vinils i havia vist cassets de 8 pistes dels meus pares.
Sóc d’una generació que crec que em agafat el tren de les noves tecnologies pels pèls. La meva germana gran està lluitant per no desconnectar-se i poder entendre al seu fill de 12 anys (que mai s’ha comprat música original) i els meus pares ho tenen ja molt difícil (si sentíssiu com pronuncia la meva mare Bluetooth...)
Amb tot això vull dir que estem pujats al tren i que volem dominar l’ Itunes (que costa lo seu), tenir un bloc i penjar vídeos al Youtube!
O potser en realitat tot això l’únic que fa es crear-nos noves necessitats que ens poden amargar l’existència?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada